Ens fa molt il·lusió presentar-vos aquest Blog: L'ESCOLA RECOMANA. La intenció del BLOG és acompanyar, a tota la comunitat educativa, en el camí tan bonic que compartim a l'hora de fer créixer petites persones. Què trobeu en el BLOG? Llibres que recomanem, articles que volem compartir, Orientacions pedagògiques, psicològiques i psicopedagògiques Links... Esperem i desitgem que el BLOG sigui del vostre gust i interès. Salutacions, La CAD (Comissió d'atenció a la diversitat)

diumenge, 23 d’abril de 2017

ELS PERILLS DE LA HIPERPATERNITAT

Adaptació de l’article que podeu trobar a:


Hiperpaternitat: sobreprotecció excessiva dels fils, que comporta pèrdua d’autonomia i poca tolerància a la frustració. Què ha canviat en la nostra societat perquè sigui força habitual topar amb aquest patró educatiu?

Si quan aneu a l’escola sou dels que carregueu les seves motxilles, aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades... és possible que hagueu pujat al carro de la hiperpaternitat i estigueu convertint els vostres fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els fills en una vitrina perquè no els passi res. La conseqüència són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.

DIFERENTS TIPOLOGIES D’HIPERPATERNITAT

Els pares helicòpter: sobrevolen les vides dels seus fills –petits i no tan petits- pendents no només de les necessitats sinó també dels seus desitjos.

Els pares piconadora: aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida.

Els pares guardaespatlles: vigilen que ningú critiqui el seu fill, o els pares mànager, que, segons Millet, “moltes vegades enverinen el món de l’esport escolar” pressionant i insultant àrbitres i entrenadors.

Els hiperpares arriben a fer les mil i una per aconseguir l’escola perfecta per al seu fill, perquè una altra de les característiques d’aquest model de criança és l’obsessió per l’estimulació precoç: els nens han de destacar tan aviat com es pugui en competències com la lectura, l’escriptura, l’esport o els idiomes. Un cop ja tenen l’escola ideal, els hiperpares també necessiten saber tot el que passa a dins les aules, fins el punt de voler interferir en la tasca educativa dels mestres.

Un altre dels elements que introdueix Millet en el seu llibre és la gran inseguretat que sentim els pares a l’hora d’educar els fills: “Hi ha molta informació, tenim menys fills i els tenim més grans, en un moment que segurament som més reflexius, i aquesta inseguretat, a vegades, ens fa tornar-nos una mica bojos, amb la millor de les intencions.

Es recomana que els pares ens relaxem, que deixem de tenir-ho tot planificat i busquem temps només per estar amb la família. Es pot començar a practicar amb un gest tan senzill com deixar de carregar les motxilles dels fills a la sortida de l’escola.

Per contrarestar la hiperpaternitat, Millet també proposa la “sana desatenció” evitar perdre els nervis davant de qualsevol malestar del nen. “A vegades anticipem tant a tot que acabem veient problemes on no n’hi ha”. Per exemple, hem de procurar no veure anorèxia on només hi ha un nen desganat uns dies (si la conducta persisteix és quan hem d’intervenir).

Cal confiar més en els fills i transmetre’ls el missatge que ells poden fer-ho: 

“Educar és deixar anar els fills. Encara que a un nadó l’hàgim de protegir, també hem de donar eines als infants perquè facin el seu camí”.

Els hiperpares també pequen de preguntar-ho tot als fills: vols anar a dormir?, vols banyar-te?, què vols menjar? “No han de decidir coses que no els toca decidir”. És important tenir en compte l’opinió dels fills, però no preguntar-los tot per sistema perquè la conseqüència és que els nens es consideren que tenen el dret a opinar de tot.

COM SÓN ELS FILLS DELS HIPERPARES?

·         Més pors: nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, dels animals... La por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens paralitza o ens fa fugir. Hi ha moltes tipologies de pors: n’hi ha amb les quals es pot conviure fàcilment i n’hi ha que ens poden arribar a amargar l’existència. Per superar la por, diu Eva Millet, cal enfrontar-s’hi. Cal ensenyar als nens a dominar les pors.

·         Baixa tolerància a la frustració. Els pares amb les millors intencions, pretenen estalviar al fill aquella sensació desagradable que suposa no aconseguir el que vols. Hi ha pares que justifiquen certes actituds inacceptables del fill amb l’argument que “té una baixa tolerància a la frustració”.

·      Poca autonomia: amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos perquè no se’ls ha donat l’oportunitat d’aprendre’n. Això els genera inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels seus pares per fer-ho tot.

CONCLUSIÓ:

Ens hem de deixar guiar pel sentit comú, cal trobar l’equilibri. No caure en l’ extrem de desatendre i  despreocupar-se, però si que cal deixar l’espai personal imprescindible  per poder aprendre dels propis errors, afrontar les conseqüències dels actes i així adquirir recursos i seguretat personal per afrontar les diferents circumstàncies que la vida ofereix.

La CAD (comissió d’atenció a la diversitat, EI-EP)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada