Ens fa molt il·lusió presentar-vos aquest Blog: L'ESCOLA RECOMANA. La intenció del BLOG és acompanyar, a tota la comunitat educativa, en el camí tan bonic que compartim a l'hora de fer créixer petites persones. Què trobeu en el BLOG? Llibres que recomanem, articles que volem compartir, Orientacions pedagògiques, psicològiques i psicopedagògiques Links... Esperem i desitgem que el BLOG sigui del vostre gust i interès. Salutacions, La CAD (Comissió d'atenció a la diversitat)

dimecres, 28 de febrer del 2018

DEIXA-M’HO APRENDRE A FER A MI!!



Adaptació de l’Article: deixa-m’ho aprendre a fer a mi!!
 (Raquel font, 23-12-2017)RAQUEL FONT
Publicació online: Criatures.cat
¿Els vostres fills paren taula a casa? ¿Endrecen la seva roba? ¿Es preparen la bossa del futbol? Si heu contestat que no, ¿us imagineu per què no ho fan? ¿És possible que tingueu una certa tendència a passar-los al davant i a treure’ls les castanyes del foc?
Alba Castellví, sociòloga i mestra, autora del llibre 'Educar sense cridar' (Angle Editorial), està convençuda que massa sovint pares i mares no permetem que els nostres fills facin el que són perfectament capaços de fer, i això ens passa per diverses raons. Una raó té a veure amb l’eficiència, amb el fet que necessitem fer-ho tot molt ràpid i perfecte. Quan els pares fem el que els nostres fills poden aconseguir per ells mateixos, és cert que ho fem més de pressa i que queda més bé, però si no els ensenyem a ser autònoms, assegura Castellví, “no només estem provocant que el nano sigui dependent sinó que els pares acabem gairebé estant al seu servei i, de vegades, enmig d’exigències”.
Raquel Sala, que és educadora social i impulsora del projecte Educadors Familiars, comenta que si no fomentem l’autonomia dels infants, “a l’adolescència la cosa es complica molt perquè, de cop, els exigim que facin coses que no han fet mai”. I el conflicte està servit.
Si volem fomentar l’autonomia dels nostres fills, és millor decidir quins aspectes volem treballar en cada moment i anar-los introduint progressivament.
UNA QÜESTIÓ DE TEMPS
Alba Castellví, explica que per créixer un ha de tenir determinades habilitats que s’adquireixen amb la pràctica, cosa que només és possible si ningú ens substitueix, és a dir, si els nanos de manera autònoma van fent aquells exercicis que els portaran a ser hàbils en una determinada destresa. I això requereix temps i paciència. Per això ella sempre anima els pares a intentar conformar-se amb “un resultat més relatiu”, menys perfecte, en favor de l’autonomia dels fills. I remarca que té molt més mèrit un entrepà amb el pernil una mica per fora del pa o unes sabates no tan ben cordades perquè, precisament, ho han aconseguit ells, i això els fa sentir molt més satisfets.
  5 pautes per educar l’autonomia 
1.    Atura’t i no li passis al davant ni li treguis les castanyes del foc.
2.    Deixa que s’equivoqui i dona-li temps per aprendre.
3.    Permet que visqui les conseqüències dels seus errors.
4.    Acompanya’l en la seva frustració durant el procés d’aprenentatge.
5.    Demostra-li que confies en ell amb un reforç positiu.

La clau és deixar que s’equivoquin, que visquin les conseqüències dels errors que cometen, tenint en compte que tampoc són errors que els perjudicaran de manera irreparable. Ben al contrari: els ajudaran a obtenir un aprenentatge de l’experiència, a posar més atenció, i els faran més responsables, en la mesura que hagin experimentat les conseqüències.
Castellví reconeix que això no és gens fàcil, una altra de les raons per les quals els pares i mares tendim a passar-los al davant o a treure’ls les castanyes del foc als nostres fills és perquè volem evitar que tinguin problemes. Castellví posa com a exemple els deures: avui dia hi ha progenitors que s’escarrassen més que els seus fills a aconseguir que portin els deures fets a l’escola, perquè no volen que tinguin problemes o que els renyin per no haver complert. Així, no ajudem als nostres fills/es. No els estarem educant per a la responsabilitat i el compromís.
No hem de pretendre que d’un dia per l’altre s’ho facin sols, sinó que del que es tracta és d’anar-se retirant progressivament i tenint en compte que fan un esforç que els cansa, i que abans que s’avorreixin i decideixin no tornar-ho a intentar en un altre moment, val més anar dosificant l’aprenentatge. Al final, quan se’n surten, l’esforç ha valgut molt la pena.

La CAD
(Comissió d’atenció a la diversitat)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada