Adaptació de l’Article: deixa-m’ho
aprendre a fer a mi!!
(Raquel font, 23-12-2017)RAQUEL FONT
Publicació
online: Criatures.cat
¿Els vostres
fills paren taula a casa? ¿Endrecen la seva roba? ¿Es preparen la bossa del
futbol? Si heu contestat que no, ¿us imagineu per què no ho fan? ¿És possible
que tingueu una certa tendència a passar-los al davant i a treure’ls les
castanyes del foc?
Alba
Castellví, sociòloga i mestra, autora del llibre 'Educar sense cridar' (Angle
Editorial), està convençuda que massa sovint pares i mares no permetem que
els nostres fills facin el que són perfectament capaços de fer, i això ens
passa per diverses raons. Una raó té a veure amb l’eficiència, amb el fet
que necessitem fer-ho tot molt ràpid i perfecte. Quan els pares fem el que
els nostres fills poden aconseguir per ells mateixos, és cert que ho fem més de
pressa i que queda més bé, però si no els ensenyem a ser autònoms, assegura
Castellví, “no només estem provocant que
el nano sigui dependent sinó que els pares acabem gairebé estant al seu servei
i, de vegades, enmig d’exigències”.
Raquel Sala,
que és educadora social i impulsora del projecte Educadors Familiars, comenta
que si no fomentem l’autonomia dels infants, “a l’adolescència la cosa es
complica molt perquè, de cop, els exigim que facin coses que no han fet
mai”. I el conflicte està servit.
Si volem
fomentar l’autonomia dels nostres fills, és millor decidir quins aspectes volem
treballar en cada moment i anar-los introduint progressivament.
UNA QÜESTIÓ
DE TEMPS
Alba
Castellví, explica que per créixer un ha de tenir determinades habilitats
que s’adquireixen amb la pràctica, cosa que només és possible si ningú ens
substitueix, és a dir, si els nanos de manera autònoma van fent aquells
exercicis que els portaran a ser hàbils en una determinada destresa. I
això requereix temps i paciència. Per això ella sempre anima els
pares a intentar conformar-se amb “un resultat més relatiu”, menys perfecte, en
favor de l’autonomia dels fills. I remarca que té molt més mèrit un entrepà amb
el pernil una mica per fora del pa o unes sabates no tan ben cordades perquè,
precisament, ho han aconseguit ells, i això els fa sentir molt més satisfets.
1.
Atura’t i no li passis
al davant ni li treguis les castanyes del foc.
2.
Deixa que s’equivoqui i
dona-li temps per aprendre.
3.
Permet que visqui les
conseqüències dels seus errors.
4.
Acompanya’l en la seva
frustració durant el procés d’aprenentatge.
5. Demostra-li que
confies en ell amb un reforç positiu.
La clau
és deixar que s’equivoquin, que visquin les conseqüències dels errors que
cometen, tenint en compte que tampoc són errors que els perjudicaran de
manera irreparable. Ben al contrari: els ajudaran a obtenir un aprenentatge de
l’experiència, a posar més atenció, i els faran més responsables, en la mesura
que hagin experimentat les conseqüències.
Castellví
reconeix que això no és gens fàcil, una altra de les raons per les quals els
pares i mares tendim a passar-los al davant o a treure’ls les castanyes del foc
als nostres fills és perquè volem evitar que tinguin problemes. Castellví posa
com a exemple els deures: avui dia hi ha progenitors que s’escarrassen més que
els seus fills a aconseguir que portin els deures fets a l’escola, perquè no
volen que tinguin problemes o que els renyin per no haver complert. Així, no
ajudem als nostres fills/es. No els estarem educant per a la responsabilitat i
el compromís.
No hem de pretendre que d’un dia per l’altre s’ho facin sols, sinó que del
que es tracta és d’anar-se retirant progressivament i tenint en compte que
fan un esforç que els cansa, i que abans que s’avorreixin i decideixin no
tornar-ho a intentar en un altre moment, val més anar dosificant
l’aprenentatge. Al final, quan se’n surten, l’esforç ha valgut molt la pena.
La CAD
(Comissió d’atenció a la diversitat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada